English: Standard for the Leibstandarte-SS “Adolf Hitler”, Second pattern, (Front and rear side), 1940-1945 (Photo credit: Wikipedia)

Tothom té dret a la nostàlgia,  fins i tot quan el que la provoca no és pas un episodi que pugui ser considerat exemplar.  També en tenen els escassos supervivents de la Blaue Division, aquell petit exèrcit que Franco va enviar en auxili d’Adolf Hitler, a qui va jurar lleialtat i que va ser enviat al front oriental rus. Entre els seus integrants, no només hi havia falangistes convençuts (després de la retirada de la Blaue, alguns van ingressar en les Waffen SS, per continuar la guerra), sinó homes o nois que fugien de la fam o reclutes que hi van ser enviats, a partir de 1942, per cobrir les nombroses baixes. En fossin o no conscients, és un fet  que es van (o els van) posar al servei d’una causa abjecta, el nazisme, però aquesta és una qüestió entre ells i les seues consciències.

Una altra cosa ben diferent és la campanya de reivindicació del nazisme que, usant l’excusa dels divisionaris espanyols, diversos grupúsculs d’ultradreta porten a terme.  I una tercera, la més greu de totes, és que un govern democràtic decideixi atorgar una pàtina d’honorabilitat a aquesta campanya i als seus instigadors. Això va passar l’any 2004, quan José Bono va convidar els exdivisionaris a desfilar en els actes del Dia de la Hispanidad , i ha tornat a passar amb la participació de la delegada del govern a Catalunya en un homenatge organitzat per la comandància de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, durant el qual va lliurar un diploma als representants de la División Azul.

Flirtejant amb l’extrema dreta  i  banalitzant el nazisme el govern de l’estat ens avergonyeix i s’allunya dels estàndars de les democràcies europees. Seria inimaginable que Bèlgica, Dinamarca o França homenatgessin els seus nacionals que es van posar a les ordres de Hiler, però també en això, Espanya encara continua essent diferent.

Publicat a SEGRE el 19 de maig de 2013

Des de la perspectiva limitada que tenim en relació al 15 M (de 2011) i tenint en compte la seua fragmentació i pluralitat,  els autors i autores han elaborat una aproximació  a les dimensions de  la indignació, des d’un punt de vista antropològic, sociològic, comunicatiu i polític, i des de diversos escenaris (Madrid, Barcelona, Porto Alegre, El Caire…) que mereix ser acollida amb interès i reconeixement.

A partir d’una primera lectura del llibre, m’agradaria compartir cinc reflexions centrades en els àmbits de la comunicació i la política.

1.-El 15M ha contribuït a repolititzar el debat ciutadà i a demostrar (com es pot comprovar en les successives onades dels baròmetres del CEO) que als ciutadans els interessa la política, però que confien poc en la que es fa i no gaire en la informació que els proporcionen els mitjans de comunicació. Al mateix temps, una part de l’establishment polític i periodístic parla de “desafecció”. L’elecció d’aquest terme característic de la dictadura,  que distingia entre “afectos” i “desafectos”, constitueix un lapsus atribuïble a un subconscient  polític marcat pel franquisme. L’allunyament dels ciutadans de la política i dels partits polítics, en la seua formulació actual, no significa en absolut  que aquests mateixos ciutadans estiguin despolititzats.

2.- El moviment dels indignats és contemporani de la la crisi de legitimitat del sistema polític pactat en la Transició i, a Catalunya, de l’emergència d’una majoria que reclama l’exercici del dret a l’autodeterminació (o directament  la independència) i de les mobilitzacions per l’impacte de les retallades en gairebé tots els àmbits que afecten a una gran majoria social:  la salut, l’educació, les polítiques d’ocupació…  Això ha permès la’establiment d’una xarxa de simpaties entre col.lectius i persones d’edats, perfils ideològics, plantejaments, estètiques, referents ideològics i fins i tot militàncies polítiques diferents. 

3.-Les mobilitzacions han estat precedides i acompanyades per una gran potencial de difusió, a través de les xarxes socials, i també de molta autonomia i creativitat, a l’hora de documentar en imatges o explicar en paraules o textos la història dels fets. No es tracta únicament dels recursos tecnològics que hi ha a l’abast, ni de la crisi del periodisme de paper o de la fragmentació de les audiències televisives i dels formats unidireccionals, sobretot entre els més joves, sinó d’una nova intel.ligència social cooperativa. El moviment indignat ha aconseguit constituir una comunitat digital, en el sentit de la definició de Howard Rheingold, constituïda pels  ”agregats socials que sorgeixen de la xarxa quan una quantitat suficient de gent porta a terme aquestes discussions públiques durant un temps suficient, amb suficients sentiments humans com per a formar xarxes de relacions personals a l’espai cibernètic”.Constitueix un tòpic força estès dir que aquestes relacions són més efímeres i generen vincles socials i sentiments menys forts i menys sincers. Em sembla que els que ho asseguren tenen una visió idealitzada del que ocorre en la vida real.

4.-A Catalunya, el moviment indignat i l’independentisme han constituït moviments i comunitats digitals que se solapen sense ser ben bé el mateix, però  que comparteixen una zona d’intersecció virtual i física d’una certa magnitud, sobretot a mesura que ens allunyem dels escenaris estrictament barcelonins. Val a dir que, d’entrada, al 15 M de plaça Catalunya, li va costar assumir que l’espanyolitat no era un valor indiscutible i que els drets dels pobles no eren d’aplicació exclusiva als subjectes estatals. A curt termini , si es té en compte que ni la crisi del sistema econòmic ni la del marc polític pactat en la Transició no han provocat cap canvi significatiu, en el comportament del sistema dominant (més aviat ha respost atrinxerant-se en un model obsolet i cada cop més impopular),  tots els moviments insubmisos al mateix marc legal i polític obsolet (però no sempre pels mateixos motius) es veuran confrontats amb la necessitat de decidir si és més allò que els uneix o allò que els separa.

5.- És impossible fer un pronòstic d’allò que esdevindrà el moviment (potser n’hauríem de dir moviments) del 15M, però no crec que esdevingui (més enllà de les inevitables temptatives d’apropiació) una força política “ad hoc”.  Ni els mercats ni la política subordinada als mercats no arreglaran això. Més aviat seran les entitats, els moviments, les xarxes socials i els grups transformadors els que faran possible un canvi de paradigma, en la línia del que una majoria social incipient ha començat a plantejar, major apoderament de la majoria social. Ara bé, aquests canvis no arribaran sols, ni per cap mena d’inèrcia màgica. Es tracta, un cop més, d’una alternativa, però no d’un canvi garantit.

Algunes de les denominacions que apliquem a la nostra societat (de consum, de l’oci, de l’espectacle…) van aparèixer durant els anys 60 del segle passat. Abans, mai no havia existit una societat que considerés l’oci o una part fonamental de la vida dels seus membres. A la Roma clàssica i a les corts europees hi havia petites minories que vivien de festa en festa, però a la immensa majoria dels homes, dones i nens que han passat per aquest món, els ha tocat treballar de sol a sol, i han hagut d’aprofitar els dies de festa o les estones d’oci per divertir-se i trencar la rutina d’un treball percebut com un càstig bíblic. Aquest és l’autèntic origen de les festes que, amb l’arribada del bon temps i sota l’advocació d’algun sant o verge, celebraven els pobles i les ciutats.

La seua pervivència resulta una mica incongruent en una societat que ha convertit l’espectacle, l’oci i la diversió en un bé de consum quotidià. Consumir i divertir-se s’han erigit  en la fòrmula majoritària per evadir-se, durant uns dies o uns hores, de la realitat d’un treball i d’una manera de viure –de vegades, fins i tot d’un entorn familiar o social—que, en el fons, són sovint d’una gran buidor. S’ha decretat la fi de la utopia (en part, per la seua tendència a desembocar en el terror, com en la revolució francesa o la soviètica) i ha estat reemplaçada per  l’evasió.

 No estem gens segurs de la nostra capacitat per fer del món un lloc millor per viure, però ens fem la il.lusió que canviant d’amants, de cotxe o de país no hi pensarem tant. Això ho deia el filòsof Joseph Brodsky, en una conferència als estudiants de l’elitista Darmouth College, la novena universitat més antiga dels Estats Units, però els acabava advertint:

“De fet, podeu ajuntar totes aquestes coses, i pot ser que funcioni una estona. Fins que arribi el dia que us despertareu a la vostra habitació envoltats d’una nova família i un paper de paret diferent (…) amb una pila de factures de la vostra agència de viatges i del psiquiatre, però tindreu la mateixa sensació de cansament en veure la claror del dia que entra per la finestra.”

Publicat a SEGRE el 12 de maig de 2012

Vivim en un món profundament desigual, d’una desigualtat flagrant i gens retòrica. Si el planeta fos un poble de 100 habitants, n’hi hauria 47 que passarien gana o s’alimentarien insufiicientment , 24 que no tindrien accés a l’electricitat i 13 que dedicarien la major part del dia a carretejar aigua. Fins i tot en la banda “rica” del món (a Catalunya, sense anar més lluny) la pobresa severa (persones que no poden pagar les factures, que no tenen frigorífic, que no tenen telèfon…) s’ha multiplicat per cinc, des de 2008, i afecta un 4’98% de la població. Un 13% dels catalans són pobres, malgrat no haver perdut la feina (a Europa, el 8’5%), el 24’40% es gronxa en la frontera de la pobresa i un 60% de les famílies passa dificultats per arribar a finals de mes.

Podem viure segurs i moderadament satisfets, en  aquestes circumstàncies? ¿No ens sentirem cada cop més en perill, més acorralats per la desesperació dels exclosos, tant els autòctons com els desesperats de tots els continents, que no podran ésser continguts indefinidament per unes fronteres cada cop més poroses?

Quines opcions tenim? D’una banda, emergiran moviments extremistes i autoritaris, que ens proposaran d’intercanviar llibertat i justícia per seguretat. De l’altra, podem resignar-nos al que Italo Calvino escrivia en el seu llibre Les ciutats invisibles (“l’infern dels vius no és alguna cosa que serà: si n’hi cap, d’infern, és el que ja és aquí, l’infern que vivim cada dia, que formem entre tots.”), i fer com si no en fóssim conscients. Un cop evaporades les utopies revolucionàries (en part, perquè sempre han acabat desembocant en el terror: la revolució francesa, la soviètica, la dels kmers rojos de Cambodja), potser només ens quedarà una tercera opció, tal i com la descriu el mateix Calvino: “buscar i saber reconèixer quines persones i quines coses, enmig de l’infern, no són infern, i fer-les durar, i donar-los espai.”

Publicat a SEGRE el 5 de maig de 2013

Italo Calvino Luigi Silori (Photo credit: Wikipedia)

“L’infern dels vius no és alguna cosa que serà: si n’hi ha cap, d’infern, és el que ja és aquí, l’infern en què vivim cada dia, que formem entre tots. Hi ha dues maneres de no patir per aquest fet. La primera resulta fàcil per a molts: acceptar l’infern i esdevenir-ne part fins al punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i exigeix una atenció i un aprenentatge continus: buscar i saber reconèixer quines persones i quines coses, enmig de l’infern, no són infern, i fer-les durar, i donar-los espai.”
Italo Calvino. “Les ciutats invisibles”

Rellegint Italo Calvino, a partir de Zygmunt Bauman.

Tenir 20 anys és una de les coses més importants en la vida. Jaime Gil de Biedma ho va explicar en una poema que s’ha llegit i recitat molt, i que comença dient “Que la vida iba en serio/uno lo empieza a comprender más tarde/-como todos los jóvenes, yo vine/a llevarme la vida por delante.”

Fins fa 5 o 6 anys (quan l’atur a Espanya era del 8’03%), a la majoria dels nostres joves (especialment si estaven seguint estudis universitaris) encara els esperava un parèntesi de 5, 10 o més anys, abans d’assolir una certa estabilitat econòmica i una autonomia personal definitiva, i  ja semblava un panorama prou inquietant. Però  les males notícies s’han acumulat en aquests darrers anys, fins al punt que la mitjana d’aturats a Espanya ha arribat al 27’16% i la taxa d’atur juvenil al 57’9%, una xifra que converteix Espanya en la campiona europea de la categoria, fins i tot per davant de Grècia. Aquestes dades planen obscurament sobre el dia a dia i les esperances de les generacions encallades en una situació d’atur crònic, mentre el govern  es planteja l’endarreriment de  l’edat de jubilació i, per tant, la formació d’un tap d’aturats joves encara més voluminós.

Tenir 20 anys no ha estat mai senzill. Goethe deia que no sempre els joves eren de paraula, però que, quan la complien, era el món el que no complia amb ells. Si jo tingués ara 20 anys, sincerament no sé què faria, però crec que confiaria ben poc en les promeses dels adults, en general, i sobretot en les promeses dels responsables d’aquesta situació. Les generacions joves, en una societat sana, tenen dret a viure una vida plena de sentit, com  la majoria de les que els han precedit, en el segle XX, però no se’n sortiran si no s’organitzen, en un sentit molt ampli, per forçar un canvi en les regles del joc vigents, i si no utilitzen la  seua energia per trencar motllos i forjar una nova hegemonia social i política, amb noves regles del joc. És la seua principal esperança i potser és l’única oportunitat dels que ja hem  superat els 50 anys.

False figure 8 (Photo credit: Wikipedia)

Per als lleidatans, el  nostre 1714 particular és el 1707  i sap una mica de greu que sovint, quan s’explica la història de la Guerra de Successió a Catalunya, se salti de la derrota d’Almansa a la caiguda de Barcelona, sense dir ni piu de la caiguda de Lleida, i no es mencioni tampoc el fet que el castell de Cardona, darrer reducte dels partidaris de l’arxiduc, no es va perdre fins a les darreries de 1714.

            A Lleida, l’11 de novembre commemorem la capitulació de les tropes que, comandades pel príncep von Hesse-Darmstadt, defensaven les fortificacions que envoltaven la la Seu, on s’havia refugiat i havia patit privacions de tota mena la majoria de la població civil. Tres mesos abans, els granaders francesos havien obert una bretxa a la muralla del Carme, s’havien apoderat de la ciutat i l’havien saquejada. Segons diversos testimonis, les persones que s’havien refugiat al convent del Roser van ser assassinades, sense que els historiadors s’hagin posat d’acord sobre quantes víctimes va haver-hi, en aquest indret de la ciutat.

            Del que no hi ha dubte és del fet que la definitiva derrota dels partidaris de l’arxiduc d’Àustria es va produir a la Seu, a causa de la manca d’aigua i provisions, i de les maniobres deslleials de sir Charles Wills, coronel del Primer Regiment de Mariners, teòric aliat del príncep von Hesse i dels lleidatans partidaris de l’arxiduc d’Àustria.

            La història que segueix a l’ocupació de Lleida ja ens resulta més coneguda: sancions, enderrocaments, tancament de la universitat, conversió de la Seu en castell militar… Han passat 300 anys, però, i podem analitzar aquelles circumstàncies amb una certa perspectiva i mirant cap al futur, en un moment excepcionalment  transcendental per a Catalunya.

El dia de Sant Jordi el vaig passar (al matí) a Barcelona, amb l’Ernest Benach, participant en la cerimònia tradicional de signar llibres en diversos indrets de la ciutat, i a la tarda ho vaig fer a Lleida, però no és d’això que us volia parlar.

Del que vull dir alguna cosa és de l’autora de Non stop!, l’Emma Roca, amb la qual va compartir sessió de signatures a la llibreria Altaïr. Reconec que no la coneixia d’abans ni coneixia el seu llibre, editat per Cossetània edicions, però em va captivar l’energia d’aquesta mare de tres fills, bombera a l’Alt Urgell, especialista en ultramaratons i raids de muntanya, bioquímica i doctoranda.

Ara que ‘he llegit el seu llibre entenc més bé la sensació de força i d’equilibri que em va semblar que desprenia, a Altaïr, mentre signava la seua obra a uns adolescents i els recomanava que anessin al metge abans de posar-se a córrer seriosament.

Reconec que jo no sóc de córrer. En tot cas, de caminar, d’hort i de ioga, però les aventures de l’Emma Roca (personals, professionals, esportives i intel.lectuals) m’han fet pensar en força coses. D’entrada, m’han fet pensar que probablement seria interessant que la coneguessin els meus estudiants de Periodisme i Comunicació Audiovisuals, i que li sentissin explicar els seus projectes i els seus antecedents. He parlat amb ells sobre storytelling i històries de vida, i tinc la sensació que no acaben de comprendre què significa entendre i explicar la vida, la vida d’un mateix, com una narració que adquireix sentit, en el moment d’explicar-la. Crec que la història de l’Emma Roca els agradaria.

L’any 1988, l’IEI va publicar La vall del Corb, un llibre col.lectiu sobre aquest territori que s’ubica entre la Segarra, l’Urgell, la Conca de Barberà i les Garrigues. És un d’aquests petits països de Catalunya que  conserven la seua identitat,  sense fer massa cas a la divisió comarcal vigent, i que constitueixen una unitat de paisatge, conreus, història i, sobretot, d’identitat i de memòria dels seus fills. Els autors d’aquell llibre eren Josep Vallverdú, Joan Duch, Josep-Joan Piquer, Ramon Boleda i Daniel Gelabert.

Aquesta primavera, Lluís Foix, un dels periodistes amb més experiència, olfacte professional i talant literari del país, fill de Rocafort de Vallbona, ha publicat La marinada sempre arriba, un llibre que és simultàniament unes memòries d’infantesa i un recorregut impressionista i minuciós per la vida de pagès, les històries, les petites i grans alegries i tristeses de la vida rural a la vall del Corb, en els anys de la postguerra. El poeta Joan Margarit ha comparat els valors literaris de la prosa de Lluís Foix, en aquest llibre, amb Josep Pla i Gaziel, i n’ha fet un pròleg entusiasta que convida a llegir-lo.

Un servidor s’ha llegit en un parell de tirades més de tres quartes parts d’un llibre que us encadena, capítol a capítol, en part perquè gairebé es pot llegir com una novel.la o com un seguit de relats breus. Les olors de la pagesia, els aliments i els conreus,l’estraperlo, el mercat, la Setmana Santa, els cafès, els mestres i els metges, el balls, les gelades, els aiguats… i els personatges de les històries hi són retratats amb un llenguatge i un ritme que us enxampen des del començament dels records d’aquest noi que l’any 59 desembarca de l’Alsina Graells, a la ronda de la Universitat de Barcelona, amb una “maleta de cartró, blanca amb ratlles marrons”, per provar fortuna.

“El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia. Però l’arrelament a la terra, a la família, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna la vida des de ben jove, no s’oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i la trajectòria de tothom.”

Això diu l’autor, en les primeres pàgines del llibre. Ras i curt. Si el llegiu, estic segur que no deixareu de trobar-lo honest, entretingut i precís en cada paraula, en cada frase i en cada història.

Publicat a SEGRE el 21 d’abril de 2013

Dimecres, 24, a les 19 hores, a la Sala de Juntes de la 3º planta de l’edifici del Rectorat. És una activitat oberta de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.