Lectures per a l’estiu

James Joyce, 1 photographic print, b&w, cartes-de-visites, 9.2 x 6.1 on mount 10.5 x 6.5 cm. (Photo credit: Wikipedia)

Fa uns dies, Alessandro Baricco, un escriptor italià que ha  impartit classes d’escriptura creativa i ha guanyat el Prix Médicis, entre d’altres guardons, deia en una entrevista que va publicar un diari espanyo que  les dues novel.les que millor reflecteixen el moment actual són l’”Odissea” i “Guerra i Pau”.

Em va sembla una conclusió interessant, però  hi afegiria l’”Ulisses“, de James Joyce. Les tres obres les he llegit, almenys una de les vegades, durant l’estiu, en períodes en què disposava de més temps per fer-ho sense interrupcions. Són d’aquells textos que es mereixen una o més relectures, amb el pas del temps, i que mai no us deceben, com passa amb altres obres de creació (pel.lícules, novel.les…) que envelleixen malament i que ningú no aconsegueix de relegir o reveure una segona vegada.

Un manual de campanya electoral en la Roma republicana

Quint Tul·li Ciceró va ser el germà petit del famós Marc Tul·li Ciceró, i aquest fet  el va condemnar en vida i després de la seua mort, a ser vist a l’ombra del cèlebre advocat i orador, però per això mateix es va convertir (com ha passat entre nosaltres i en els nostres dies) en el més lleial suport  de les ambicions polítiques del seu germà.  Quint va ser autor d’un manual de comunicació política que duu per títol Commentariolum petitionis,  i que va ser escrit i adreçat al seu germà, ni més ni menys que l‘any 65 abans de la nostra era, quan aquest sospesava  la seua candidatura per a l’elecció des dos cònsols o magistrats suprems que s’elegien cada any, en la Roma republicana.

En aquest promptuari de 58 apartats, probablement escrit a petició de Marc, el candidat, perquè circulés entre els cavallers i els nobles romans, Quint fa referència als vicis i a les debilitats dels altres candidats, als mèrits de Ciceró, a la combinació d’agraïment, amistat, esperances i afinitats que porten els homes a donar suport a una candidatura, al seguici del candidat, a les promeses electorals… Una campanya electoral a la Roma republicana es basava essencialment en la sol.licitud del vot, la presència en el fòrum i la proximitat del candidat, les invitacions a espectacles i banquets…  però també (ai as!) en el suborn i el clientel.lisme, que Quint no recomana en cap moment al seu germà. Ciceró era un “homo novus” (us sona això?) i no pertanyia a cap de les famílies de tota la vida; era un magnífic orador, relativament popular entre les classes populars, incorrupte, i, efectivament, va ser un dels  cònsols elegits l’any 63.

El Commentariolum petitionis encara es pot llegir com un esplèndid manual de campanya i com una anàlisi de la situació social i política de l’època. Mereixeria ésser considerat atentament i tal vegada l’acabaríem trobant més útil que algun d’aquests llibrets d’autoajuda empresarial i política que sovintegen en els nostres dies.  

Publicat a SEGRE el 9 de juny de 2013

El poder s’ha transformat en una forma de tristesa

Llegeixo l’entrevista d’ahir a Alessandro Baricco, “el escritor que creó escuela”, encapçalada pel titular “La crisi es un chollo para crear” i publicada per El País, que em sembla (com la majoria dels titulars) una simplificació una mica entremaliada. Segons Baricco:

“Zygmunt Bauman ha afirmat que el poder és invisible, ningú no sap on està. Ha desaparegut i s’ha transformat en una forma de tristesa. Existeix però en un punt invisible.”

Per a Baricco, creador de l’escola Holden, de Torí, les dues novel.les que millor reflecteixen el moment actual són l’Odissea i Guerra i Pau.

La meitat de zero

L’any 1998, Vidal Vidal va publicar La ciutat de l’oblit, un llibre que és una un  vademècum d’alló substancial de la història, la literatura, les llegendes, i els personatges de la nostra ciutat. Malauradament, el llibre (que té 1.100 pàgines!) no inclou un índex onomàstic i això fa que cercar-hi una data, un vers o un nom es converteixi en una aventura que deu molt a la sort i a la paciència. En part, la culpa és del mateix Vidal, un escriptor i una persona  brillant  però refractari a les innovacions de la societat digital. Si no m’erro, va escriure el llibre amb estilogràfica i fitxes de cartolina i encara ara no vol saber re de xarxes socials, malgrat la insistència de les seues filles.

Com a polemista, Vidal Vidal és un adversari coriaci, però a través de les seua obra de ficció se’ns presenta com un escrividor  malencònic del pas del temps,  les il.lusions marcides i la inutilitat dels esforços. En el darrer recull de narracions, titulat La meitat de zero, el protagonista torna a ser  l’escriptor de mitjana edat que “sent sovint l’impuls de fugir, d’escapar d’una situació opressiva” i que somia en “trens nocturns i aventures eròtiques amb desconegudes”.

La ficció sempre inclou elements autobiogràfics, però no és pas una autobiografia. En tot cas, no és una autobiografia de l’autor, sinó un joc creatiu que ensenya i amaga, on el jo apareix literaturitzat i amb llums i ombres que són més representatives d’una època, en sentit ampli, que d’un individu concret. Nascut l’any 1958, Vidal Vidal és l’escriptor d’una generació que està arribant a una etapa crítica de la vida, probablement la més melancòlica, i parla insistentment, en les seues darreres narracions, d’allò que no va poder ser, de la ciutat que no vam arribar a subvertir, de la revolta que no vam fer… El seu personatge (el de Vidal Vidal, vull dir aquest cop) assaja el posat digne de l’heroi derrotat, de l’home enfrontat a la profunda incertesa de l’època, però l’escriptor ens reserva (encara que ell mateix ho negui) sorpreses i nous camins.

Pubicat a SEGRE el 2 de juny de 2013

Jalar

 

JALAR:

             Segons l’Alcover–Moll, es tracta d’un mot gitanesc derivat del radical indi khã, que significa menjar, i menjar sembla que és allò que sabem fer millor. En paraules d’Antoni Bergós, els lleidatans “s’arrebenten a riure, s’arrebenten de plorar, i de menjar i de ballar, i tantes altres coses”. Morera i Galícia ja va cantar les cireres garrofals, aquelles que deixen l’enyorança d’”haver banquetejat amb les sultanes”, i Josep Carner Ribalta, el préssec, que és “la fruita que té l’avellutat sedós/de l’avellutament de pell de dona”. Josep Estadella i Arnó va escriure un poema titulat “La taronja de l’amor”; Manuel Gaya i Tomàs va publicar un llibre amb el títol Fruita de Lleida, i sort en tenim, encara, d’un poeta com Màrius Torres, capaç d’equilibrar aquesta forta tirada dionisíaca dels nostres escriptors i descriure una casa dolça “com un codony madur”, sense pensar en cap moment a menjar-se-la.

Com els porcs

 

Biològicament, els éssers humans, com els escarabats o els porcs, som omnívors. És a dir, hem menjat  i continuem menjant  una mica de tot: cucs, carn, vegetals, lactis, fermentats… però hem desenvolupats des de fa segles preferències i aversions que són culturals o tenen a veure amb qüestions genètiques. Hi ha una relació entre el patrimoni cultural i la identitat i allò que hem menjat, i, segons els antropòlegs, alguns d’aquests prejudicis culturals i tabús religiosos tenen una antiga justificació sanitària o econòmica.

M’he assabentat fa poc de l’existència d’un col.lectiu de persones i entitats que impulsen la candidatura Cuina Catalana Patrimoni de la Humanitat, sobre la base de la seua llarga tradició històrica, que fa sis segles va ser plasmada en un cèlebre receptari medieval, anomenat el Llibre de Sent Soví. Cuinar s’ha convertit en un art, la cuina en un atractiu turístic, i els cuiners, en estrelles mediàtiques. A mi em sembla molt bé. En general, sento una sincera admiració per tots aquells oficis que exigeixen pràctica, paciència i habilitat manipuladora, probablement, perquè són virtuts que jo tinc en un grau molt limitat.

Al mateix temps, el ritme de vida, la publicitat i d’altres causes han dut a la nostra taula  un gavadal de productes alimentaris supermanipulats, preparats i refinats, que no tenen res a veure ni amb la tradició de la nostra cuina ni amb els hàbits alimentaris de generacions anteriors a la nostra, que eren més pobres però menjaven millor i d’una manera més saludable. Per què ara parlem tothora de cuina mediterrània, precisament quan hem abandonat algunes de les seues pràctiques i ingredients més saludables i hem començat a consumir un volum molt elevat de lactis, carn, congelats i processats?

És freqüent mitificar  allò que deixem enrere (la infantesa, una llengua, una tradició o un aliment), perquè és una bona estratagema per fer-nos més acceptable l’abandonament. En el cas de l’alimentació, les transformacions del ritme de vida, el canvi d’horari que Franco va imposar l’any 42, i que conservem a pesar dels seus inconvenients, i les incerteses d’una contemporaneïtat poc satisfactòria  hi han ajudat força. Quan dic que elogiem allò que perdem, tant de bo que m’equivoqui.  Potser encara som a temps de recuperar (o d’inventar-ne de nous) aspectes d’una manera de viure més sensata, satisfactòria i saludable.

Publicat a SEGRE el 26 de maig de 2013

La Blaue Division

English: Standard for the Leibstandarte-SS “Adolf Hitler”, Second pattern, (Front and rear side), 1940-1945 (Photo credit: Wikipedia)

 

Tothom té dret a la nostàlgia,  fins i tot quan el que la provoca no és pas un episodi que pugui ser considerat exemplar.  També en tenen els escassos supervivents de la Blaue Division, aquell petit exèrcit que Franco va enviar en auxili d’Adolf Hitler, a qui va jurar lleialtat i que va ser enviat al front oriental rus. Entre els seus integrants, no només hi havia falangistes convençuts (després de la retirada de la Blaue, alguns van ingressar en les Waffen SS, per continuar la guerra), sinó homes o nois que fugien de la fam o reclutes que hi van ser enviats, a partir de 1942, per cobrir les nombroses baixes. En fossin o no conscients, és un fet  que es van (o els van) posar al servei d’una causa abjecta, el nazisme, però aquesta és una qüestió entre ells i les seues consciències.

Una altra cosa ben diferent és la campanya de reivindicació del nazisme que, usant l’excusa dels divisionaris espanyols, diversos grupúsculs d’ultradreta porten a terme.  I una tercera, la més greu de totes, és que un govern democràtic decideixi atorgar una pàtina d’honorabilitat a aquesta campanya i als seus instigadors. Això va passar l’any 2004, quan José Bono va convidar els exdivisionaris a desfilar en els actes del Dia de la Hispanidad , i ha tornat a passar amb la participació de la delegada del govern a Catalunya en un homenatge organitzat per la comandància de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, durant el qual va lliurar un diploma als representants de la División Azul.

Flirtejant amb l’extrema dreta  i  banalitzant el nazisme el govern de l’estat ens avergonyeix i s’allunya dels estàndars de les democràcies europees. Seria inimaginable que Bèlgica, Dinamarca o França homenatgessin els seus nacionals que es van posar a les ordres de Hiler, però també en això, Espanya encara continua essent diferent.

Publicat a SEGRE el 19 de maig de 2013